Sempre és gratificant escalar amb vistes al mar… i avui justament en toca una amb regust d’aigua salada. Som-hi!
La Maño és una via semi-equipada amb un espectacular calcari marí, ben rugós i punxegut, que m’encanta per l’adherència i la conseqüent seguretat, i gaudi, que et regala al escalar-lo. En general la presa és ben agraïda, i en combinació amb la roca, fa que en els trams atlètics i desplomats es gaudeixi de valent. La via es compon de 4 llargs al voltant del cinquè grau, amb permís d’un tram de 6b que dona emoció a tan bella ascensió. Tot i no estar totalment equipada, amb un joc discret de friends ja fem, i els tascons no són necessaris. La via discorre en paral·lel a la via Poseidon, que és la seva cosina germana totalment equipada. Tenim doncs: reunions còmodes (enllaçant L2 i L3), plaques, diedres, fissures, blocs i gustoses llastres esperant-nos…
Tot seguit us deixo la ressenya i el vídeo de la jornada:
Valoració: ****
Orientació: Sud
Grau: 6b (V+ oblig)
Recorregut: 115m
Equipament: Parabolts i algun clau
Material: 12 cintes+R, joc de friends fins al Cam #1, bagues.
1era Asc. : 2013 Albert Caralps i Isaac Royo.
Cordada: Tomi & Enric
Aproximació
Deixem el vehicle al carrer Atlàntic de l’Estartit, aproximadament a sota de l’antena de Rocamaura. Per ser més exactes, el deixem aquí:
Del mateix parking surt un corriol que en menys de 5 minuts ens portarà al peu de via. El seguim amunt i en tendència a l’esquerra, però ull, abans d’arribar a la paret cal deixar el camí trencant dreta en direcció a la paret. D’altres piulades, i inclús la ressenya original, indiquen que cal localitzar un gran pi que es troba a l’inici de la via. Bé, actualment d’aquest pi només en queden els dos primers metres del tronc, o sigui que no us mateu a buscar un gran pi sinó això:
I el primer llarg de la via que té aquesta pinta:
Al peu del tronc comentat, trobarem una petita feixa i el nom de la via pintat a la paret:
Via
L1 (35m, V+): Comencem amb una primera placa en Vè grau, prou vertical i amb bona presa, la qual acaba en una panxa de V+, amb mans d’escàndol, que mentre la superes xiuxiuejes un: “Que guapo…”. Tot seguit entrem en una fissura, en tendència esquerra, on cal apretar més de dits (V+). Acabada la fissura, uns passos recte amunt, poso l’únic friend del llarg (cam 0,4) i agafem tendència a la dreta fins a una còmode feixa on ens hi espera la R.
L2+L3 (30m+15m, V+): Sortim per una placa a l’esquerra de la reunió. Tot seguit entrem en un diedre marronós fissurat, ben guapo, que protegeixo amb un camalot del 0,5. El diedre acaba, tot i que la fissura segueix, i s’eixampla, però ara escalem en placa, per tot seguit entrar en un tram de llastres amb molt bona presa, on col·loco un cam del 0,3. Seguim fins un clau, que un cop xapat, sabem que hem de tirar en tendència a la dreta. Col·loco un cam del 0,4 i després d’uns passos més a través de blocs veiem la R a mà dreta. La reunió és penjada i incòmode, motiu pel qual és preferible no fer-la i empalmar els dos llargs. Després de xapar la reunió, trobem un tram vertical de blocs que ofereixen bona presa fins a un parabolt. A partir d’aquest agafem tendència esquerra i l’escalada aviat es converteix en grimpada, fins a una gran feixa on hi ha la R.
L4 (35m, 6b): Ja hi som, la cirereta de la ruta! Tot i això, és evitable sortint de la reunió cap amunt en tendència dreta fins al cim. En altre cas, fem uns primers metres de flanqueig a esquerres per la feixa, fins a l’inici d’un diedre marronós senzill, que ens condueix fins al peu d’un desplom, que és on hi ha la festa. Tenim al davant un diedre considerablement desplomat i fissurat. Si es vol superar en A1 o A2, a la fissura entrarien friends mitjans “a cañón”. Per passar en lliure, tenim un invertit per la mà esquerra i la fissura central per la mà dreta. Ens estirem per xapar el parabolt i protegir el pas. Un cop xapat atenció i gas. Passem la mà esquerra a un fissura horitzontal que queda just per sota de la xapa; rebotem la dreta per la fissura central per guanyar el màxim d’altura, per tot seguit pujar el peu dret precàriament per estabilitzar-se i passar la mà esquerra de la regleta a la fissura central en bavaresa. Pugem el peu dret en adherència en una placa inclinada i ens acabem d’estirar fins a una fissura horitzontal on hi caben les dues mans. Ja ho tenim. Tenim el parabolt a 1m. Un cop xapat, seguim per la placa recte amunt. Hi ha un arbust que ens queda a la dreta i el podem llaçar. Seguim per terreny ben vertical escalant a través de llastres i blocs trobant un parell de parabolts. Finalment, entrem en un tram de blocs menys vertical, en tendència esquerra i en direcció a un pal elèctric, on al costat, en un bloc trobem la R, bé, només els espàrrecs, ja que algun il·luminat ha desmuntat les xapes. Allà a prop, hi ha un pal metàl·lic que podem fer servir de reunió cimera.
Descens
Anem a buscar la pista que ens queda a l’esquerra tot sortit de la via, i la seguim fins al primer revolt, d’on surt un corriol que segueix en direcció oest. El seguim estant atents a un desviament en clar descens en direcció sud encapçalat per un arbre on hi podem veure una X blanca i verda. Seguim el corriol que ens conduirà fins una tanca antidespreniments que rodegem per la dreta tot arribant al carrer Montseny, el qual seguim en l’únic sentit possible fins al cotxe.
Comentaris
- Bona via per iniciar-se a les vies de tall clàssic. De fet, així ho va fer un servidor…
- Via combinable amb el sector d’esportiva de Rocamaura, pel qual passem molt a prop en el camí de descens.
- Via combinable amb la via Poseidon, paral·lela a la Maño i molt bona també.
- Via dedicada a Juan Antonio Martínez Morán, alies «El Maño». DEP.