Us explico una ruta que ens portarà fins al cim de la Dent d’en Rossell seguint i passant per dins del gran esvoranc que s’aprecia a la part esquerra de la Dent. Aquesta ruta inclou trossos de vàries vies i algun tros no ressenyat enlloc. Es tracta de començar fent íntegrament el primer llarg de la via Tardor d’en Nebjeperura, per seguir amb el segon, però abans d’arribar a la R2, fem reunió a la R3 de la via Diedre Primavera, la qual trobarem tal com explico més avall. Ens enfilem pel quart llarg de la via Primavera, però enlloc de sortir del diedre per anar a buscar una placa a l’esquerra i tot seguit la R4, el que fem és seguir recte amunt pel diedre. Aquest tram no està ressenyat enlloc, però més amunt es converteix en el penúltim llarg de la via Enllaç de Sant Petràs, que seguirem fins a sortir del gran diedre per fer una travessia a l’esquerra de (7-8m) per una placa que ens porta cap als últims metres de la via Diedre Primavera. Així escrit pot semblar molt enrevessat, però de fet és un ruta molt lògica. Us deixo la ressenya de la ruta, com si d’una via es tractés (veureu que he fet una mica de bricolatge amb les ressenyes del Luichy) i us deixo també el vídeo del llarg estrella, que és el gran diedre final:
Valoració: ****
Orientació: Est
Material: 15 cintes, friends fins al Cam #3, joc de tascons
Cordada: Àngel López & Enric Santanach
És el dia de reis del 2021. Em llevo ben d’hora per recollir el gran sac de carbó que m’han deixat puntualment els reis mags. Cosa que esperava amb candeletes perquè tiro del tros per les barbacoes de tot l’any. Fot un fred que pela, així que estimem que és el dia idoni per anar la Dent d’en Rossell a trepar per la via Tardor d’en Nebjeperura, via que vaig fer el 2016 i que en guardo un bon record. Cal dir que el fet que el dia 7 es torni a implantar el confinament municipal és també una raó de pes per ignorar el fred i tirar amunt. Ves a saber quan podrem tornar a escalar un roc que tingui un altura més o menys satisfactòria…
Aproximació:
Enfilem el camí de Fontalba amb unes vistes espectaculars de la sortida de sol, acompanyat de Venus que es veu tan brillant com enorme. Està ben serè, miro el termòmetre del cotxe i marca -10ºC. Abaixo la calefacció 5ºC perquè el salt tèrmic no sigui de 30ºC al sortir del cotxe i se’ns glacin fins i tot les idees. Arribem a la última corba d’esquerres abans d’arribar a la fi del camí. Aparquem. Entre el confinament i el clima no hi ha ni una ànima. Comencem l’aproximació en descens pel bosc cremat, submergits en un silenci gèlid, només trencat per les nostres passes i el repicar del material que penja dels nostres arnesos. Trobem un corriol ben marcat que seguim cap a l’esquerra fins que mirant cap a la dreta intuïm on acaba la paret de la Dent d’en Rossell. Allà comencem a tirar avall tot seguint les fites que anem trobant. L’entorn és solitari, feréstec i abrupte. L’aproximació no és precisament còmode ni senzilla. Anem baixant en fort pendent, entre blocs i zones herboses que rellisquen. Arribem a un ressalt que rodegem, tot i que llavors ens adonem que hi havia un corda fixa que estalvia la volta i corresponent embardissada. Reprenem el camí correcte fins a un coll, on a la nostra esquerra trobem una gran lleixa herbosa que ens durà fins al peu de via, que identificarem fàcilment al haver-hi un clau amb anella i una baga que penja. El solet comença a notar-se i això canvia radicalment la sensació de fred al ser la via cara Est. De moment tot segons el previst. Decideixo que amb tèrmica i polar n’hi haurà prou, o sigui que em trec el paravent i començo el primer llarg.
Ruta:
L1 (55m, 6a): El primer llarg és, valgui la redundància, llarg, de fet, tant com els que ens esperen més amunt, tot i que això encara no ho sabíem. Són 55m de gneis on impera la verticalitat i els passos atlètics, passant per trams de diedre, placa i inclús xemeneia. Així doncs el llarg, a més a més de xulo, és molt variat. El sistema de fissures permet l’autoprotecció en gran mesura i entren millor els tascons que no pas els friends.
L2 (60m, 6a): Comença per una placa guapa adornada amb claus, vertical i atlètica, però amb bon canto. Al capdamunt de la placa, abans de tirar a l’esquerra, hi ha un clau podridot i una fissura. En aquest punt podem fer reunió per partir el llarg en 2. Ja havíem decidit no fer reunió en aquest punt, així doncs tiro en trave regletera guapa cap a l’esquerra anant a buscar un parabolt solitari clavat al bell mig de la placa on, per misteris de la geologia, ha desaparegut el liquen tant característic que sol acompanyar aquest tipus de roca metamòrfica. Segueixo navegant fins tirar amunt per un diedre que acaba amb un sostret que flanquejo per l’esquerra tot xapant un pont de roca. En aquest punt comença el meu error. La via Tardor tira una mica a la dreta i recte amunt per anar a buscar un pitó, però jo segueixo en tendència a l’esquerra per terreny menys vertical. Col·loco un flotant i segueixo uns metres més en aquesta direcció fins trobar un sostre fissurat molt guapo, on col·loco un friend del 3 i un del 2 a prova de bombes, per sortir del sostre per l’esquerra apretant una pinça invertida i anant a parar a una petita feixa per la que camino 7 o 8 metres a esquerres fins a la reunió. Penso que és la R2 de la Tardor, però no, és la R3 del Diedre Primavera. Tot i allargar tots els xapatges amb cintes de 60, ull amb els cantos perquè poden provocar algun que altre fregament.
L3 (60m, 6b/+): Aquest és el llarg estrella de l’aventureta ja que, malgrat l’error inicial, ens ha permès descobrir una ruta molt bona que passa per dins del diedre Primavera (la via del mateix nom passa per les plaques de l’esquerra). De fet, acabarem anant a petar en el penúltim llarg de la via Enllaç de Sant Petràs, que està ressenyada el llibre Escalades al Ripollès amb A2+, graduació que a mi personalment m’hagués portat a descartar-ho automàticament i això és el que ens agradaria que no passés. Bé, veiem què va succeir… Comencem travessant una placa assegurada amb un parabolt, per anar a buscar una fissura vertical a equipar fins a una petita feixa, on paro i m’adono que algo no quadra. Davant meu s’obre un senyor diedre, del qual no veig ni el final. No té pinta que estigui a la via Tardor… Cagada!! Tenia 3 opcions:
- Baixar.
- Tirar a l’esquerra per la placa i anar a buscar la R4 de la via Diedre Primavera.
- Deixar de salivar i endinsar-me en el Diedre que no para de cridar-me.
Després d’una ràpida deliberació la conclusió de cada opció és:
- He de trobar un emplaçament decent per muntar R, abandonar material i intentar tornar a la via Tardor, cosa que no era tant senzill…buf quina mandra…
- Cap problema. No tenia ni idea que per allà s’anava a la R4 del diedre Primavera, per tant no m’ho vaig ni plantejar al no veure cap expansió tampoc..
- Pujar pel diedre era el que em semblava més lògic i veient-lo, com podia ser que la via on estava no pugés per allà. Doncs no… curiosament no. Bé, ja sabíeu que optaria per la 3 o sigui que sense massa més sorpresa.. som-hi!!
Començo a tirar amunt en Vè grau pel diedre i veig un burí en molt mal estat, i tot i que endinyo un tascó i passo del burí, o el que queda d’ell, això m’anima a seguir. Segueixo avançant entre paret i paret i, sense saber-ho, entraria ja en el terreny de la via Enllaç de Sant Petràs. Collons!! Tinc al davant una xemeneia espectacular amb un bon sostre a superar. Mai m’han agradat les xemeneies perquè m’hi solo encallar, no puc agafar el material que necessito perquè estic fent pressió sobre el mateix… un show. Però no és el cas. La xemeneia és com un forat d’ascensor, dues parets enfrontades ben llises que exigeixen encastament i tècnica de xemeneia, ara bé, tot molt net i espectacular. Protegeixo el sostre amb un friend petit i un mitjà triangulats, no fos cas…, uns passos més i en puc col·locar un de vermell. Tot i això, la situació imposa una mica.. el tram és net com una patena i estàs molt penjat, cal dir que les vistes són brutals, però tampoc m’hi entretinc gaire de moment. Un cop superat el sostre, el tema segueix vertical i escolto uns esgüells que segur que inicialment eren llenguatge articulat, però el que m’arriba a mi són això: esgüells. Només pot ser el meu company que m’intenta dir quelcom important. Segurament no pot ser res bo. Col·loco un altre friend petit, m’encasto bé i què millor podria fer allà encastat que una trucadeta disfrutant de les vistes… sort que hi ha una mica de cobertura. Confirmem que efectivament no estem ni a la Tardor ni a la Primavera, que em queden 15m de corda, i que només em queden 3 friends i 3 cintes. Uiuiuiiii…. Veig un burí a uns 5 metres més amunt i quedem que vaig fins allà a veure què. Hi arribo, el xapo i si l’aperturista el va clavar aquí seria per algo… estic en el pas clau del llarg. Fantàstic… És molt vertical, inclús desplomat, i el diedre s’estreny moltíssim (uns 3 pams d’amplada) i vira de cop cap a la dreta. A l’esquerra tinc una placa impracticable per la gran quantitat i extensió de molsa que hi ha, cosa que complica el tema de valent al no poder-hi posar cap mà ni cap peu, així doncs, només podré passar reptant. Un pas rar de collons, almenys per mi. Començo una seqüència de passos “Alimanya Style” en els que l’elegància brillava per la seva absència, intentant encastar tot l’encastable i… cagum tot!! No passo!! Finalment després d’un moviment reptilià noto que el maluc s’encasta a mode tascó i la gravetat deixa d’estirar-me pels peus… Ara sí!! Supero el pas. Em queden 2 friends, una cinta i els tascons. Miro i no hi ha cap reunió enlloc. Buf…Tiro una mica més i poso el meu penúltim friend. Ara sí que surto del diedre i ja estic a dalt però… no hi ha R. No hi ha més opció. Monto una R de la millor manera possible amb el material que em queda. Triangulo l’últim friend i 1 tascó en una fissura formant el punt més segur, llaço una sabina més morta que viva i el tercer punt, d’atrezzo, és un tascó petit en un bloc trencat. És el que hi ha. Tot i que sé que el meu company té el grau per pujar per aquí xiulant, el truco per dir-li que no tarzanegi massa… sé que arrufa el nas, però és millor això que no pas baixar-lo a saludar abans d’hora. Arriba ràpidament a reunió i coincidim en que el llarg és espectacular. Ara bé, on collons som? Fem 4 càlculs i hem d’estar quasi a dalt de tot de la dent, però no tenim visibilitat i temem que quan la tinguem veiem un “paredón” impracticable.
L4 (15m, Vº): Surto de reunió cap a l’esquerra amb intenció de travessar una placa tombada i molsuda on no hi ha assegurança possible. Caure implicaria un pèndol important i carregar la reunió amb una força que podria ser massa, per tant prohibit caure. Passo amb cura per la placa expo fins arribar a un fissura lletja on hi entra un tòtem (el camalot no hi queda bé..). Després de xapar, alço la mirada i….. Eureka!!! Un parabolt lluent a dos pams del meu nas!!! Em trec un pes de sobre bastant important al saber que estem en alguna via “reglada”. El xapo, tibo un parell de passos atlètics en placa i puc treure el cap per tenir visibilitat del que ens espera. Trec el nas i… au maria santíssima!! Una R com una catedral!!! bé no tant, crec recordar que era un clau, un burí i un parabolt, però en aquell moment allò em semblava material de primera.
Retorn:
Pugem en tendència a l’esquerra per anar a buscar el bosc cremat que desfent el camí d’aproximació ens portarà al cop al cotxe.
Comentaris:
Trobem curiós que una ruta com aquesta, que consisteix en resseguir l’esvoranc que travessa la dent de dalt a baix, no sigui una via amb entitat pròpia. En tot cas, mai ho podrà ser perquè tot i tenir trossos que no pertanyen a cap via ressenyada la major part de la ruta sí que pertany a 3 vies ressenyades:
- Tardor d’en Nebjeperura
- Diedre Primavera
- Enllaç de Sant Petràs.
Tot seguit us deixo una foto de la dent (foto de J. Valero del blog rocacalenta.com) amb la ruta marcada en blau:
Essent una ruta molt variada i interessat. El llarg que més ens ha sorprès és el del gran diedre que pertany a la via Enllaç de Sant Petràs, via oberta per Robert Guilera i Roger Ximenis el 1995. Creiem que posant un mínim equipament, aquest llarg podria ser molt més repetit i disfrutat per la comunitat, així doncs, em poso en contacte amb el bou d’en Robert Guilera que després de comentar-ho amb en Ximenis, em dona el ok a instal·lar una R amb expansions allà on vam fer la R amb flotants i fer alguns “arreglillos” més. Tenim la idea d’instal·lar un parabolt a la placa per enllaçar amb l’últim llarg del Diedre Primavera, reduint-ne l’exposició, reequipar el pas clau amb un parabolt i fer una mica de neteja de molsa aquest pas i tallar un esbarzer just al mig del diedre que és molt molest i que indica que no hi passa ni déu.
Ara estem megaconfinats o sigui que, quan ens deixin ja agafarem el taladre i informarem per aquí…