Primer de tot voldria manifestar els meus respectes pels senyors Anglada i Cerdà per l’obertura d’aquesta via a l’any 1965. L’obertura dels llargs superiors amb els materials de l’època devia ser una autèntica proesa.
Dit això, l’Anglada-Cerdà a la boleta foradada és una molt bona via ubicada a l’encantada regió de Frares, que sens dubte serà recordada per tot aquell que l’escali. La línia és simplement: Preciosa. Ens ofereix xemeneia, fissures, una bavaresa antològica i uns llargs superiors molt aeris que si els apurem en lliure vibrarem de valent. A mesura que anem ascendint, l’autoprotecció anirà de més a menys, trobant bastantes peces de l’obertura original, així com tacs de fusta, burins en procés de desintegració i altres peces de museu amb flaire d’escalada de la clàssica clàssica, cosa que li dona un toc romàntic a l’experiència.
Totes les reunions, excepte la R0, disposen de 2 parabolts, cosa que és d’agrair. La R0 i la R1 són en feixes i per tant còmodes. Bé, en la R1 la comoditat dependrà de com muntem la reunió. La resta de reunions són penjades i, tot i que no són còmodes, n’he patit de pitjors.
Tant l’aproximació com el descens no són pas curts, i la via es fa més dura del que un pot pensar al donar una ullada ràpida a la ressenya. Millor esmorzar bé per no fer figa abans d’hora.
En resum, una via que de ben segur en guardareu un bon record. Tot seguit, us deixo la ressenya i el vídeo de la jornada:
Valoració: ****
Orientació: Nord
Grau: 6a/A2
Recorregut: 150m
Equipament: Semiquipada amb tacs de fusta, burins, claus i parabolts
Material: 20 cintes+R, friends fins al Cam #3 (repetir mitjans/grans i opc. Cam #4), joc de tascons, bagues, alguna xapa recuperable i estrep.
1era Asc. : 1965 J.M. Anglada i J. Cerdà.
Cordada: Àngel L. & Enric S.
Aproximació
Us deixo una foto del mapa Ed. Alpina de la zona que ens ocupa. Sempre va bé donar-hi una ullada.
Deixem el vehicle a l’aparcament de Can Maçana. Recordem que si entrem abans de les 8 del matí i marxem després de les 18h de la tarda no haurem de pagar. També el podem deixar prop de l’entrada del pàrking on és gratuït, però estarà menys vigilat.
Sortim de Can Maçana prenent el GR172 en direcció al Monestir. Un cop hàgim passat la Cadireta, aviat podrem gaudir d’una panoràmica excepcional de la paret de Frares Encantats, en la que divisarem fàcilment el nostre itinerari.
De seguida trobarem un trencant a mà dreta amb un cartell:
Prendrem el trencant en direcció Coll de Port. Anirem tirant amunt atents per trobar, abans d’arribar al Bisbe, un corriol terrós a mà dreta que té aquesta pinta:
Pujarem pel caminet i tirarem a mà dreta uns metres fins arribar al peu de via. De fet, arribarem al peu d’una grimpada amb roca trencada que ens deixarà en una feixa, on trobarem uns burins podridots, és la R0.
Via
L0 (10m, III): La qualitat de la roca d’aquesta grimpada inicial és tan dolenta com la possible caiguda en cas de succeir. És per això que ens encordem. Hi ha la possibilitat de llaçar un arbust a mitja grimpada que ens donarà la seguretat necessària per acabar el llarg amb tranquil·litat.
L1 (40m, V+): Sortim en tendència dreta per anar a buscar la base d’una xemeneia amb doble fissura ampla, una a cada banda, així doncs els friends grans sortiran a passejar, també els tascons i alguna baga per llaçar algun bloc encastat. Si porteu el Cam 4 el posareu. Hi ha trams en els que la morfologia de la roca ens demana ramonage, crec recordar 2 trams d’aquest tipus, i d’altres en els que no, però res de placa, són moviments molt montserratins. Guapo. L’únic equipament del llarg són un parell de bagues que pengen, punt en el que cal apretar les dents i aguantar el tipus. Abans d’arribar a la reunió hi ha un tram amb mooolta pedra solta. Pràcticament impossible no tirar-ne cap, i ull perquè van directe a la R0. Tot seguit, trobem un cordino amb maillon en un arbre, i un espit a la placa de l’esquerra de la feixa, tenint doncs opcions vàries per muntar la R, de les quals us en comento 3, totes amb els seus pros i els seus contres.
Una opció és muntar la reunió a l’arbre i passar del spit (o com a molt connectar l’espit al maillon amb una baga llarga, sense triangular), cosa que serà ràpida, un xic incòmode i tirarem alguna pedra, però no hauria de ser dramàtic. Una segona opció és triangular l’espit i l’arbre amb una baga llarga (o com puguem), cosa que ens obligarà a assegurar des de la zona amb més pendent i pedra solta, així doncs tota la seguretat que guanyem amb la instal·lació la podem perdre bombardejant el segon de cordada. Per tant, instal·lació més segura, però més probabilitat de pedres avall i més incòmode encara (aquesta és l’opció que vaig fer jo assegurant com una estàtua de les Rambles…). Una última opció és muntar la R a l’espit passant de l’arbre (o com a molt connectar l’arbre a l’espit amb una baga llarga, sense triangular) perdent doncs solidesa en la R, però no hauríem de tirar cap pedra i estarem comodíssims. També a tenir en compte que l’espit està en bon estat, o això sembla. Bé, cada opció té lo seu, que cadascú valori… Encaro aquest llarg com un mer tràmit, però l’acabo ben satisfet d’haver-lo encadenat perquè és un llarg molt complet pel que fa tant a tècnica d’escalada com d’autoptotecció, i també físicament exigent en resistència. Un V+ d’aquells que volien dir V o + 😉.
L2 (30m, V+): Sortim per la feixa en tendència cap a la dreta per anar a buscar l’evident diedret. Anirem ascendint pel sistema de fissures que aquest ens ofereix combinant l’autoprotecció amb algunes expansions. Tot i seguir un diedre, l’escalada és bàsicament plaquera, fineta en algun punt on hem d’equipar tirant d’equilibri. Xulo. Seguirem fins a la reunió al peu de la inconfusible bavaresa del L3.
L3 (20m, 6a): Ens trobem a la base d’una meravella geològica. Que ben trobada! Tenim per davant una bavaresa que va de principi a fi, pràcticament equipada en la seva totalitat amb els tacs de fusta originals. També hi ha algun burí. És com passar per un passadís de museu, tot i que un pèl més incòmode, però això sí, sense vitrines. Tot i això, val la pena portar els tascons i alguns friends mitjans que podem col·locar entre tacs, o en substitució d’algun d’ells que estigui en mal estat. El llarg és sostingut, les mans a la bavaresa són bones, però com sol ser habitual en aquesta morfologia, els peus ja són més qüestionables, cosa que et va carregant paulatinament a mesura que vas ascendint. Quan arribem a la base del tram de 6a, trobem un tac de fusta amb el filferro trencat, mig metre més amunt un burí podrit, que a un pam té un espàrrec sense xapa. Anem a pams, el filferro dels tacs de fusta no els veig preparats per “sacar” com animals, s’hi pot descansar, però caure… el burí efectivament ja ha complert la seva funció, i li toca jubilar-se, per això entenc que algú ho hagi reequipat amb un parabolt. De fet, ja hi havia una expansió… Ara bé, també entenc el que ha tret la xapa perquè hi ha una fissurassa a tocar, i abans no hi havia friends, però amb el material actual és més que prescindible. Bé, actualment reequipar una expansió antiga amb fissura al costat, ètic? o atemptat? Podeu comentar… Que me’n vaig per les branques!! Tornant al peu del 6a, ja que hi és, xapo el burí, però automàticament endinyo un tòtem verd al costat que queda de perles. Tot seguit, els millors passos del llarg, un xic més durs que els anteriors, però més per lo carregat que ja vens que no per altra cosa perquè diria que les mans són inclús millors que més avall. Arribes a la reunió panteixant i somrient. Quin llarg, quin llarg…
L4 (20m, A2): Comença l’acrobàcia! Tot i tenir altres opcions, els senyors Anglada i Cerdà volien passar per l’aresta de la imponent proa que exhibeix aquesta agulla, que efectivament és la línia més bonica i espectacular. Ja els veig amb les primeres cordes de niló, unes llampants botes amb soles Vibram, un burilador penjant a cada banda de l’arnès repicant amb un “futimé” de claus, burins i el martell, i com no, assedegats d’una “directíssima” a la boleta. Quins anys els 60’s… Llarg súper aeri, desplomat i trencat en algun tram. Equipat amb forces claus i també burins, molts d’ells reequipats amb parabolts. L’alliberació d’aquest llarg deu rondar el 8a, per tant segurament tocarà treure l’estrep i anar muntant el llarg amb compte de no fer malbé res, almenys gaire més del que ja ho està. El segon de cordada pot tirar d’A0 i anar apurant els passos en lliure amb tot el pati a sota. Recomanable. Ens reunim a la R penjada, probablement la més incòmode de la via.
Iniciant la proa al L4 
2 Malalts 
Àngel obrint el L4 
Enric recuperant el L4
L5 (30m, Ae o 7b+): Sortim per una fissura en IV grau on entra un cam vermell, tot i que prescindible ja que de seguida trobem un clau. La fissura és curta, i en res ens trobem a l’inici de la burinada, bé, de fet són burins combinats amb parabolts reequipats. Segueixo amb la mateixa tònica del llarg anterior, combinant el lliure i el A0. Vaig prou motivat com per a mig llarg, en una panxa, fotre un “saque” i tot. Sort que era d’un parabolt. Mola mirar avall i veure toooota la línia fins al peu de via. Espectacular. Tiro unes quantes xapes més fins que em confesso ja rebentat. És el moment de desprecintar l’estrep. No he fet servir un estrep en ma vida, no perquè sigui millor que ningú, sinó perquè sempre he evitat l’escalada artificial i per tant, no en tenia. En el primer pas se me’n va el peu a Can Pistraus, però de seguida li agafo l’aire i va de meravella. Segueixo amunt recolzant-me en burins que no entenc com encara aguanten. En una ocasió faig servir una xapa recuperable en un cap de burí que ho aguanta tot. S’acaba la placa i comença una fissura que va cap a la dreta, la Nina ja treu el cap, i després d’uns passos sobre roca a controlar arribem a l’ansiejada boleta foradada! Muntem la última R en 2 bolts clavats a terra. Llarg amb pati espectacular i que dona bastanta feina.
Descens
Donarem la volta a la boleta pel seu costat esquerre, amb compte, fins a una desgrimpada de segon grau. Un cop a baix, girem a l’esquerra cap al bosc. Anirem tirant avall i tendència dreta per anar a trobar el Camí dels Alts Frares, senyalitzat amb marques blaves, fins arribar a la Canal Ampla senyalitzada amb un fita. Si ens saltem la Canal Ampla farem un tram de pujada fins a una cartell on indica les dues possibilitats: seguir pel Portell Estret i avall fins al GR172 o tornar enrere i baixar per la Canal Ampla fins al Refugi Vicenç Barbé i d’aquest, fins al mateix GR. L’opció Canal Ampla és 5 o 10 minuts més curta. Una vegada al GR només cal desfer el camí d’aproximació fins a Can Maçana.
Comentaris
Una vegada al cim, és possible fer un llarg extra de 15m per pujar fins al capdamunt de la Boleta Foradada. Hi ha 2 opcions: la línia que ens queda just davant en acabar la via, i una de més senzilla que queda a l’altra banda. Ull amb l’opció fàcil perquè no té reunió a dalt, i en cas de pujar, llavors caldrà fer coses rares per baixar. Per altra banda, la que ens queda just al davant a l’acabar la via es veu dura, no sé el grau, però a simple vista ja es veu que cal apretar, i nosaltres ja no estàvem per apretar gaire a aquelles hores, ni teníem temps, per tant vam passar. Tot i això, aquesta opció sí que té R equipada, o sigui que el qui encara li quedin forces, temps i ganes pot coronar la boleta per aquesta línia i rapelar amb seguretat des de la R.
Gràcies a en Carles Llovet i a en Mateu Maglia que ens van fer unes bones fotos des d’una via paral·lela, si no vaig errat la Capeta-Nubiola del Bisbe, cosa que els delata com a aventurers, col·leccionistes i segurament amants de la història de l’escalada a Montserrat. Us volia deixar algun link de la via, però no n’he trobat cap informació al respecte a la xarxa; a veure si algun blogger s’hi anima… Com que no he trobat res, us deixo una foto d’ells a mitja via:
No tot el que van fer en Capeta i en Nubiola és poc conegut. Juntament amb en Torras, tenen una via al Sabre (Agulles) amb una xemeneia que ostenta el títol de la més fotogènica de Montserrat.